La percepció de la imatge en una persona considerada adolescent (dels dotze fins als divuit anys) és un altre dels grans misteris de la vida. Tenir una imatge preocupa i ocupa tant avui en dia que fins i tot s’arriba a un punt on els mateixos adolescents es pregunten: Per què m’obsessiono en la manera en la que em veig de cara a la societat exigent i feridora d’avui en dia? Bé doncs, tot es redueix als cànons de bellesa que canvien constantment i que només fan que es creïn ‘cossos irreals’ enfocats en ‘cossos perfectes’ als ulls d’aquesta societat tòxica, creant el que s’anomena dismorfofòbia o Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC), trastorn que pot arribar a tenir efectes molt greus en la salut mental i física.

Què és el TDC o la dismorfofòbia?  El Canal de Salut de la Generalitat Catalana el defineix com a “trastorn somatomorf caracteritzat per una preocupació obsessiva i patològica per la imatge pròpia, que l'individu percep com a anormal, ridícula o afectada per alguna deformitat física.”. L’article de Mayo Clinic sobre el TDC revela els símptomes d’aquest trastorn: estar extremadament preocupat amb un defecte percebut a l'aparença, que els altres no poden veure o que sembla poc important; tenir la forta creença que es té un defecte a l’aparença que fa que l’individu es cregui  lleig o deforme; creure que els altres perceben especialment l’aparença d'una manera negativa o que en fan burla; tenir comportaments dirigits a arreglar o amagar el defecte percebut que són difícils de resistir o controlar, com ara mirar-se freqüentment el mirall, arreglar-se o gratar-se la pell; intentar amagar els defectes percebuts amb l'estil, el maquillatge o la roba; comparar constantment l’aparença amb la dels altres; buscar amb freqüència l'aprovació de l’aparença per part dels altres; tenir tendències perfeccionistes; buscar procediments cosmètics que mai són suficients, i evitar situacions socials.

El TDC pot arribar a fer que per culpa del ”fàstic” a un mateix, no es busqui ajuda professional, cosa que repercuteix en contra de la pròpia salut, motiu pel qual cal que sigui tractat al més mínim símptoma. En general, el TDC no millora per si mateix. Si no es tracta, pot empitjorar amb el temps i provocar ansietat, factures mèdiques excessives, depressió greu i, fins i tot, pensaments i conductes suïcides, pensaments que si arriben a la ment, s’ha de demanar ajuda immediatament.

El trastorn dismòrfic corporal comença, comunament, en els primers anys de l'adolescència i afecta tant homes com dones. Certs factors semblen augmentar el risc de tenir o desencadenar el trastorn dismòrfic corporal. Entre d'altres, hi ha el fet de tenir parents consanguinis amb trastorn dismòrfic corporal o trastorn obsessiu-compulsiu; haver passat per experiències de vida negatives, com burles a la infància, negligència o abús; també hi influeixen certs trets de personalitat, com el perfeccionisme; o la pressió social, o expectatives de bellesa. Així mateix també hi contribueix el tenir una altra afecció de salut mental, com ara ansietat o depressió, i que els pares i altres persones critiquin l'aspecte de l’afectat per TDC..

Realment, però, què causa el TDC? Ningú sap exactament què causa el TDC. Tanmateix, investigacions recents de Mind, suggereixen que hi ha una sèrie de factors de risc diferents que poden significar que és més probable que s’experimenti TDC, com ara abús o bullying, baixa autoestima, por a estar sol o aïllat, perfeccionisme o voluntat de competir amb els altres, genètica, depressió, ansietat o TOC, i, sobretot, quan entra en joc la comparació amb el cos d’altres persones, ja siguin companys de classe, influencers, celebritats… Aquest trastorn ha estat generalment motivat pels cànons de bellesa de moda de cada època, però, avui en dia, en la generació actual, va més enllà amb els cossos ideals que es veuen a la publicitat, sèries de TV, revistes del cor, moda, xarxes socials i, per si no fos suficient, hi ha la possibilitat de modificar el propi cos (cirurgies estètiques). 

Com pot repercutir el TDC en la nostra salut? Les complicacions que poden ser causades per o associades amb el trastorn dismòrfic corporal inclouen, per exemple, la depressió major o altres trastorns de l'estat d'ànim; pensaments o conductes suïcides; trastorns d'ansietat, inclòs trastorn d'ansietat social (fòbia social); trastorn obsessiu compulsiu; trastorns d'alimentació; abús de substàncies; problemes de salut per conductes, com pessigar-se la pell, i dolor físic o risc de desfiguració degut a intervencions quirúrgiques repetides.

Per quines zones del cos es preocupen les persones amb trastorn dismòrfic corporal (TDC)? Segons la Cleveland Clinic, les àrees de preocupació més comunes per a les persones amb el trastorn inclouen imperfeccions de la pell, com arrugues, cicatrius, acne i taques; pèl, inclòs el del cos, escassetat de cabells o calvície; trets facials, els més freqüents el nas, l’estómac o el pit. Altres àrees de preocupació inclouen la mida del penis, el volum dels músculs, les dimensions de les mames, les cuixes, les natges i les olors corporals.

Com n’és de freqüent, el trastorn dismòrfic corporal ? També segons Cleveland Clinic, el trastorn dismòrfic corporal afecta aproximadament 1 de cada 50 persones. Als Estats Units, s'estima que entre 5 i 10 milions de persones tenen aquesta malaltia. Potser fins i tot és més comú del que representen aquests números, ja que les persones amb trastorn dismòrfic corporal poden ser reticents a parlar dels seus símptomes i poden no rebre un diagnòstic i, per tant, no es compten a les estadístiques.

Pel que fa als remeis per al trastorn dismòrfic corporal, hi ha diferents tractaments per separat o combinats entre ells. En primer lloc, hi ha la psicoteràpia (o teràpia cognitivo-conductual), en la qual l'assessorament individual se centra en canviar el pensament (cognició) i el comportament d'una persona. Mitjançant el tractament, corregeixen el seu pensament sobre el defecte i disminueixen les seves accions compulsives. En segon lloc, la prevenció de l'exposició i la resposta: s'utilitzen pensaments i situacions de la vida real per demostrar que la visió d’un mateix no és precisa. En tercer lloc, hi ha la medicació: els medicaments antidepressius anomenats inhibidors selectius de la recaptació de serotonina poden ajudar a tractar el trastorn dismòrfic corporal. I finalment, la teràpia grupal/familiar: el suport familiar és clau per a un tractament reeixit. Els membres de la família aprenen a comprendre el trastorn dismòrfic corporal i reconeixen els signes i símptomes.

Si algú està interessat en veure exemples de TDC, aquí hi ha dos vídeos on dues noies parlen de la seva experiència amb el TDC a una conferència de la BDDF (Body Dysmorphic Disorder Foundation), una fundació de Regne Unit que funciona des de 2006 i que recull dades molt interessants per als pacients d’aquest trastorn i que, a més, presenta un munt de sortides i de tractaments per a superar-lo. 

Es pot prevenir el trastorn dismòrfic corporal? És possible que no es pugui prevenir el TDC, però els membres de la família i els éssers estimats poden ajudar a mantenir la salut reduint el risc de desenvolupar un trastorn dismòrfic corporal o evitant que empitjori.