La bombera Carme Romero
Per Víctor Macho
Fotografies: Alex Martínez i Arnau Molina
L'any 2000 Carme Romero (Riudoms, 1971) va ser la primera dona del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya a Reus. Quan es va quedar embarassada va canviar el lloc de treball i va passar a formar part del cos del Parc de Cambrils, on també va ser la primera dona-bombera. A hores d’ara, encara forma part de l’escàs nombre de dones que es dediquen a aquesta professió.
1. Què et va motivar a ser bombera?
Estava treballant al club Reus Ploms on hi havia un company que era bomber, em va oferir la oportunitat de ser bombera, ho vaig provar, vaig fer una campanya forestal, vaig entrar en contacte amb el mon dels bombers i vaig veure que m’agradava moltíssim.
2. Quins estudis es fan per ser bombera?
Actualment demanen els estudis bàsics de l’ESO, ja que per a accedir a ser bomber es realitza un concurs o oposició. Estan estudiant que a la llarga hagis d’obtenir un grau mitjà de formació professional.
3. Et va costar molt aconseguir-ho?
Doncs sí, perquè és una oposició molt dura, tenia molta competència, les proves físiques son molt exigents, el temari és molt ampli i la veritat és que és bastant estressant.
4. Vas fer voluntariat?
Sí, abans d’entrar com a professional vaig fer un parell de campanyes forestals i també em vaig presentar al cos de bombers voluntaris de la Generalitat de Catalunya.
5. Quants anys fa que ets bombera?
Des de l’any 2000, per tant vint-i-un anys.
6. En quin parc de bombers treballes actualment? Has treballat en algun més?
Actualment treballo al parc de Cambrils, potser farà setze anys, i el primer parc al que vaig treballar va ser al parc de Reus, vaig tindre molta sort ja que estava fent l’oposició i és un parc que té moltes sortides, després vaig estar un any a Falset, i ja després a Cambrils, fins a l’actualitat.
7. De petita també tenies pensat ser bombera?
No, la veritat que no ho tenia en cap pensament. En aquella època m’agradava molt ser mestra, però encara el model femení no és molt vist, així que penso que poques nenes tenen o han tingut pensat de petites ser bomberes.
8. T’has trobat amb reaccions adverses o rebuig per part dels companys o dels caps?
En general he de dir que no, però la veritat és que he hagut de sentir algun comentari desagradable per el fet de ser dona, com per exemple, fa molts anys una persona em va dir que ell creia que li estava traient el treball a un home i el pa dels seus fills, però han sigut comentaris molt puntuals.
9. Vas haver de lluitar molt per normalitzar la situació?
Penso que quan et coneixen es normalitza la situació, però també s’ha de pensar que a l’any 2000 érem cinc bomberes, per tant no era una situació normal, i no es normalitzava fins que et coneixien.
10. Vas escriure un llibre, per què vas decidir escriure’l? Quin és el títol i el significat?
Sí, el seu títol és La Clàudia i el seu casc de bombera, està dedicat a la meva filla Claudia. El vaig escriure perquè a ella li agradaven molt els contes, i el seu significat era fusionar el món dels bombers i el de les princeses, que en aquella època li encantaven.
11. Com responen els bombers i bomberes a una emergència?
Han de respondre d’una forma imminent, posar-se ràpid el vestit, pujar al camió i, a partir d’allà, s'inicià la sortida.
12. Has passat alguna mena de por en algun cas?
La veritat és que no, ja que tenim bons protocols, bona seguretat… Però en ocasions has de ser molt cautelós i actuar amb una calma tensa. Hi ha certa tensió, però sempre has d’estar calmat.
13. Quin és el cas en què pitjor ho has passat o més us va costar de salvar?
A nivell de perill, no recordo una sortida en concret, però sí a nivell emocional, en un servei en el qual vam anar a la Rambla de Tarragona, es va ensorrar un edifici i van morir tots els membres d’una família menys el pare.
14. En què penses generalment quan vas cap a un incident o avís?
Sincerament, no penso res. Tot depèn de la situació i del perill: si és una sortida fàcil, estàs calmat, si no, estàs més tens.
15. Recordes la primera o l'última emergència?
Sincerament, no recordo la primera, però l’emergència que més em va afectar va ser la sortida anteriorment comentada. L’última emergència va ser una dona que va ensopegar contra una rotonda. La dona no es va fer mal, però el cotxe va quedar molt malmès.
16. Com compagines la feina amb la vida familiar?
Les compagino molt bé, ja que els bombers treballem vint-i-quatre hores cada tres dies. La veritat és que és molt compaginable.
17. Els teus familiars s’amoïnen per tu?
Sincerament no, penso que ells estan molt segurs en que no passarà res i confien en mi. Mai m’han dit que s’amoïnin ni res per l’estil.
18. Què els diries a aquells que es volen dedicar a aquesta professió?
Que és una professió molt bonica, molt transversal, que engloba molts aspectes, i que per mi el més satisfactori és tenir el contacte amb les víctimes, oferir un recolzament moral i sentir-te que ajudes a una persona.