TELÈFONS MÒBILS

Per Isis Martínez

Fotografia: Diego Castro

Des de fa uns anys, és essencial o inclús quasi obligatori disposar d’un telèfon mòbil, ja sigui per utilitzar-lo només com un passatemps o per estar en contacte amb la resta del món. Coneixem algú que avui en dia no disposi d’un mòbil? És possible que sí, però està clar que en són ben poques, les persones que no en tenen, i és que el mòbil està arrelat fortament a la nostra societat. Però aquest fet és sa? La resposta és que en certs aspectes, no.

 

En certa manera podem dir que les companyies telefòniques i de venda d’aparells s’aprofiten de nosaltres, i ens parent un parany: els que estan còmodes i contents amb els seus dispositius veuen com cada dia es creen models nous i majoritàriament millors, però també més cars. En canvi aquells que no ho estan, els enganyen amb falses promocions o missatges de descompte molts dels quals tenen “trampa”, és a dir, o bé no et diuen totes les condicions o bé directament allò que et diuen és enganyós. Ens treuen uns diners que molt sovint no tenim, i ells això, no ho tenen en compte. Però per què fan aquestes maleses i després difícilment en surten perjudicats? Doncs bé, és fàcil de contestar, ens fan donar mil voltes a les coses amb excuses barates que faran que al final ho deixem estar perquè acabem cansats de tantes mentides i de donar tombs sense trobar la solució.

 

Quan tenim problemes amb els dispositius, allò que fem primer és trucar al telèfon d’atenció al client, número que pertany a la nostra companyia i que -se suposa- que ens ha de solucionar el problema, però, al final el primer que fan és intentar vendre’ns alguna idea, promoció o producte que només importa a la companyia, i al final acabem dient que no ens interessa el que ens estan intentant 


vendre, així doncs, proven de “solucionar el problema”, i si en el primer intent no funciona, t’acaben venent la moto, dient que faran el que podran, que miraran que és el que poden fer, que ells només són simples treballadors i que certes coses no les poden fer. I crec que tots estem d’acord que el pitjor de tot és que nosaltres no podem dir certes coses per queixar-nos, ja que el treballador tampoc en té la culpa.