sovint ens sentim desplaçats pels altres, i que tinguem moltes dificultats a fer amistats noves, cosa que produeix angoixa, una negativitat permanent i un malestar amb nosaltres mateixos. I aquest aïllament respecte de la societat pot durar molts dies o setmanes o, fins i tot, mesos o anys. És una situació complicada a la qual, a més, cal afegir que la majoria de les persones s'ho prenen com si fos una cosa estranya, com si fos una raresa de caràcter que no necessita ser explicada. En definitiva: que no comprenen que representa un problema i, en conseqüència, la qüestió és torna invisible, com si no hi hagi cap problema.

Pensem que els altres són millors, i el sentiment d'inferioritat és constant, per la qual cosa necessitem una atenció continuada de la gent, una necessitat de sentir-nos importants. Les conseqüències més directes són un estat de tristes i de culpabilitat per no poder afrontar aquesta per a la societat sense ajut. Tot plegat provoca una sensació d'impotència en no poder posar remei a la situació.

Els motius de tot plegat poden ser diversos: una timidesa o vergonya malaltissa, trastorns depressius, fòbia social…

Particularment, creiem que, per començar a posar solucions a aquest problema i donar-li visibilitat, caldria, abans que res, demanar ajut, ja sigui de la família, dels amics o, si cal, d'un professional tot intentant comunicar-los el problema. 

Així mateix, creiem que seria positiu posar-nos unes fites diàries, com explicar una anècdota personal, però simulant que parlem d'una altra persona i no de nosaltres mateixos. Probablement també seria útil mantenir conversacions amb un mateix dia a dia, per afrontar la situació i fingir com es desenvoluparia una conversa amb una altra persona. I a més, aprendre a saber demanar allò que necessitem.