Xepi Font ha estat directora del Centre MQ Reus i actualment és infermera al CAP de Riudoms. Ha participat activament a la campanya de vacunació de la COVID-19. És aficionada al muntanyisme i a l'esport en general.

1. Quan decidiràs que vols ser infermera?

Crec que ja vaig néixer volent ser-ho. Ja de petita m'agradava molt curar i cuidar les nenes o ferides de les amigues i familiars, i no em perdia cap situació en què hi hagués ferides, trompades, cops entre nosaltres i, fins i tot, m'avenia a cuidar aquells que ho necessitessin, per exemple si tenia una amiga que plorava perquè una l'havia fet enfadar, jo anava allà a consolar-la.

2. On vas fer els teus estudis?

Vaig fer la carrera de diplomada universitaria d'infermeria a Tarragona i la meva titulació consta que va ser cursada a la Universitat de Barcelona, ja que en aquell moment no existia la Universitat Rovira i Virgili.

3. Des de quan exerceixes aquesta professió?

Tot i fer vint-i-nou anys que sóc infermera, considero que vaig començar abans perquè vaig iniciar les meves tasques com a auxiliar de clínica a diversos hospitals mentre estava estudiant, alhora també vaig fer estudis de comptabilitat i altres estudis o cursos; d’aquesta manera em treia un sou per poder pagar les meves aficions, altres estudis i despeses personals.

4. Per què vas triar infermeria?

És molt fàcil. Com he dit abans, perquè és la meva vocació. Des de petita que ho tenia molt, molt clar.

5. Fas altres activitats fora de la teva feina, però relacionades amb ella? Per què?

Si, a banda de tenir un grau en infermeria, tinc el postgrau d'emergències extrahospitalàries, un màster de psicopatologia per la Universitat de Barcelona i també un màster en coach executiu per la Universitat Deusto a Bilbao. A l'àmbit dels processos de pèrdues, acompanyament en processos de final de vida, dols i mort, tot i ser naturals a les persones, estan molt estigmatitzats. Així, com que en soc experta, fent aquest tipus d'acompanyament va ajudar a normalitzar el procés ia fer de tornaveu d'un tema del qual cal parlar obertament.

6. Com va ser treballar al CAP durant el confinament i els greus temps de COVID-19? Teniu prou recursos?

Bé, com a tots els sanitaris, el COVID m'agafarà d'imprevist i, sense cap tipus de preparació, ens hem de fer front a una malaltia desconeguda i invisible. Al CAP, igual que a l'hospital -on també vaig treballar per donar una mà a la primera ola- la situació es va viure amb molta incertesa, pel desconegut i molta tristor per veure que no se sabia què fer en moments crítics. 

Pel que fa a si tenim recursos, doncs no, no en tenim, fins al punt que jo,personalment, per posar un exemple entre molts altres que es van dur a terme per trobar solucions, contactar amb una periodista en un directe que feia diàriament al migdia a través d'instagram que es deia “Cadena de favors” i allà, en directe vaig demanar recursos, no cal que et digui que aquest va ser un cas i que hi va haver molts altres, perquè molts dels sanitaris sortiran a demanar recursos per la televisió i per tot arreu. La resposta de la gent va ser molt genial i en aquest poble també, i moltes empreses ens van proporcionar tot tipus de material, delals de plàstics, micos, recordo amb especial estima l'associació “Em dones força”, que ens va proporcionar mascaretes ffp2 quan al centre no en teníem.

7. Quins han estat els moments més complicats?

N'hi ha molts, de complicats, moltíssims a tots els àmbits, però potser destacaria els moments en què veus les persones ingressades i soles a l'hospital, sense poder rebre cap tipus de visita. N'hi ha molts altres, de moments complicats, però possiblement aquest sigui el més destacat.

8. Què en penses del risc de contagi del personal sanitari?